Els oceans estan en greu perill

En aquesta gran llar tenim moltes formes de vida i totes a cada una d’elles, inclosa l’espècie humana, depenen de la presencia de les aigües marines. Els oceans constitueixen més del 99% de la massa viva que hi ha el nostre planeta.

Així mateix, emmagatzemant la major part de l’energia i d’altres moltes propietats que constitueixen la base de la vida al nostre planeta; de fet, la composició dels principals elements químics es similar a l’aigua del mar i als esser vius, una similitud que indudablement respon a que l’origen de la vida va tindre lloc als mars.

Les corrents oceàniques també contribueixen a la distribució de l’energia que ens arriba del sol des de les regions equatorials i tropicals fins a les zones de latituds més altes, a parts aproximadament iguals amb els vents atmosfèrics. Sense aquestes corrents i vents, les regions temprades serien àrees gèlides, no aptes per l’espècie humana.

Una visió holística de totes aquestes característiques ens porta a imaginar al nostre planeta com un gran esser viu, format per multitud de subsistemes. L’ interacció de tots aquests subsistemes donen com a resultat un sistema amb característiques sorprenents, amb un comportament molt més ric que el que esperaríem de la mera suma dels subsistemes: es el que denominem un sistema complex.

I dintre d’aquesta mateixa perspectiva, amb seguretat deuríem veure els oceans com el gran sistema circulatori del nostre planeta, responsable de l’emmagatzematge i distribució de propietats com gasos, nutrients i energia.

Sistema circulatori

Aquest sistema circulatori oceànic te la peculiaritat de que les propietats flueixen en un sistema obert –que difereix del sistema tancat de venes i arteries que trobem en els mamífers- l’equivalent del sistema limfàtic. Aquest sistema circulatori obert, amb un nombre d’arteries i venes limitat o inexistent, es característic de essers vius com els crustacis, mol·luscs, cefalòpodes i insectes.

Es tracta d’un gran sistema limfàtic (una paraula que prové del llatí “lympha”, que vol dir aigua) que ocupa la major part del cos de l’animal. Els oceans son per tant el sistema limfàtic de la Terra, amb corrents encarregades de distribuir totes les propietats per mantindre la vida del propi planeta.

Una d’aquestes corrents es la que s’ha donat a conèixer com la cinta transportadora global (global conveyor belt), que en llenguatge més tècnic es sol dir circulació meridional profunda (global overturing circulation). Es tracta d’una circulació a escala global que s’inicia cada hivern a les altes latituds de l’Oceà Atlàntic Nord i en alguns punts de la plataforma continental Antàrtica.

Durant l’hivern, l’aigua superficial augmenta molt la seva densitat i s’enfonsa el fons oceànic, en el que representa el començament d’una ruta planetària. Durant aquest viatge, que duran cents d’anys, l’aigua poc a poc es fa menys densa i s’apropa a la superfície, eventualment tornant a les zones on es va iniciar el recorregut.