El miratge del “reciclatge”. Descobreix la veritat que ningú vol que sàpigues

La trista realitat es que quant poses un plàstic al contenidor de reciclatge ningú es responsabilitza que vagi a ser empleat per res.

En realitat, les possibilitats de que sigui convertit en un altre objecte de plàstic similar (es a dir reciclat de veritat com el metall o el vidre) son mínimes per no dir nul·les.

Lo normal es que els plàstics acabin a la brossa o en el medi ambient, amb un cost terrible pel planeta i la salut humana, no només ara, si no per moltes generacions futures.

El mal us intencionat de la paraula “reciclatge”

Posar un plàstic en un contenidor especial no es “reciclar”, ja que ningú garanteix que es vagi a emprar per res, i molt menys que vagi a ser reciclat de veritat.

Per raons tècniques i econòmiques el plàstic es molt car i complicat de reciclar de veritat, es a dir, en cicle tancat com el metall o el vidre.

Llevat d’algunes excepcions, lo millor que li pot passar al plàstic que posem en un contenidor es que sigui convertit en altres objectes no reciclables (el que s’anomena downcycling), plàstics d’inferior qualitat, tèxtils... es a dir, que només estem retardant la seva arribada a les escombraries.

A més, el downcycling no frena la necessitat de fabricar milions de tones de plàstic nou per fabricar cada vegada més objectes d’un sol ús. I en el suposat de ciència ficció de que aconseguíssim sotmetre a “downcycling” el 100% dels plàstics que es fabriquen, què faríem amb els objectes generats?

La fal·làcia dels triangles de reciclatge

Un altre fal·làcia notable es els símbols triangulars de “reciclatge” amb fletxes que veiem dibuixats o gravats en els plàstics i que porten un número dins. Aquests triangles amb fletxetes en absolut volen dir que aquell plàstic sigui reciclable. Els números son una manera d’agrupar en 7 classes de les més de 80.000 resines plàstiques que hi ha a la actualitat, i les fletxetes no volen dir absolutament res, simplement estan allà pe enganyar al consumidor. Molts grups porten anys demanant que aquests símbols enganyosos siguin eliminats.

Sorprès? Els secrets bruts del “reciclatge” del plàstic no acaben aquí.

Els ciutadans posem plàstic en els contenidors de reciclatge pensant que seran reciclats en objectes similars. No obstant això la major part del plàstic, que posem als contenidors es abocat a les escombraries, incinerat, o exportat a països com Xina.

Al 2011 la UE va exportar 3,4 milions de tones de brossa de plàstic, sobretot a Xina, per ser incinerada aprofitant que les normatives ambientals són més laxes, o perquè sigui convertida en objectes no reciclables (downcycling), tot això en condicions ambientals i de insalubritat deplorables.

Canadà, EEUU i altres països rics també exporten les seves deixalles plàstiques a Àsia.

En alguns dels països amb majors taxes de “reciclatge” del mon, com Alemanya, més del 50% del plàstic que es recupera es cremat directament a incineradores, amb un terrible impacte per la salut de les persones i pel medi ambient.

Mirant tot això, posar plàstic en contenidors especials no es tindria que dir “reciclar”. Estem més bé davant un negoci opac i enganyós, dissenyat perquè ens quedem amb la consciencia tranquil·la i seguim enganxats als plàstics d’un sol us, els quals permeten beneficis milionaris a uns pocs, a costa de la salut i del medi ambient de tots. (fonts de dades).

El fals “exit” del reciclatge a Europa

Anys d’adoctrinament i d’un enorme despesa de diner públic han donat lloc a sofisticats sistemes de recuperació d’alguns tipus de plàstic (com el PET) en diversos països europeus.

L’industria menciona aquests sistemes com exemples de que el reciclatge de plàstics es una solució verdadera i sostenible i els governs els secunden en aquesta fal·làcia per no tindre que donar explicacions davant els ciutadans per haver-se convertit en escombraries al servei de una de les indústries més poderoses del mon. Viem-ne que ocorre en realitat.

Segons les propies xifres de la industria, a Europa es recuperen només al voltant al 25% dels plàstics que es produeixen. Dintre d’aquest 25%, en termes de residuos generats pels consumidors europeus, al 2011 es van recuperar 14.3 milions de tones, un 58%. Sembla que no està malament com a xifra, però a ón va tot aquest plàstic recuperat? Un 25% d’aquesta quantitat, 3,4 milions de tones, s’exporten, quasi tot a Xina. (fuentes)

I que passa amb la resta? En països com Alemanya o els països nòrdics més de la meitat es cremat a incineradores. O sigui que cada quatre plàstics que el consumidor europeu posa a un contenidor “per reciclar”, dos son cremats, i un exportat a Xina (on serà cremat o utilitzat a downcycling sense garanties ambientals ni laborables). I que passa amb el 25% restant? Depenent del tipus de plàstic (hi ha milers!) i del lloc on sigui recuperat, poden ocorre tres coses: que vagi directament a les escombraries (lo més normal), que sigui transformat en alguna cosa reciclable (tèxtils, plàstics de baixa qualitat, etc) o, el més estrany de tot, que efectivament sigui transformat en un objecte semblant i que, a la vegada, sigui reciclable de nou. Aquest percentatge mínim residual seria la veritable taxa de reciclatge real d’Europa. Una realitat molt diferent a el que volen fer-nos creure quant ens animen a “reciclar”.

Aquesta es la lamentable veritat del reciclatge que ningú, ni els governs, ni la industria, ni els que es lucren amb tot això volen que sapiguem.

Que passa en els països en vies de desenvolupament, on viu el 85% de la població mundial?

A EEUU el percentatge de plàstics recuperats (que no es el mateix que reciclats) front als produïts amb prou feines supera el 7%. A Europa es d’un 25%. Ja hem vist que dos terços d’aquests plàstics s’exporten a països pobres o s’incineren, i la resta, donat d’una petita part, acaben als abocadors.

Imagina ara quins son els percentatges de recuperació de plàstics en els països en vies de desenvolupament, on viu el 85% de la població mundial. Aquests països s’estan enfonsant a una marea de plàstic per manca de medis per gestionar les desfetes generades per la cultura d’”utilitzar i llençar”. A més, Europa, EEUU i Canadà exporten milions de tones dels seus desperdicis de plàstic a països més pobres.

Es hora de despertar del miratge del “reciclatge”

Posar coses en contenidors de colors mai serà “reciclar” en tant no existeixin mecanismes econòmics o legals que garanteixin un cicle tancat per a aquests productes.

Es hora de prendre decisions basades a la realitat dels fets i en l’impacte intolerable dels plàstics sobre el medi ambient i la salut. Decisions que també tinguin en compte el 85% de la població mundial que viu en països en vies de desenvolupament i que s’estan enfonsant en residus de plàstic.

La veritable solució es utilitzar el sentit comú

Trencar amb la nostra addicció als plàstics d’un sol us. Reduir tant embalatge redundant i inútil, dissenyar productes sostenibles, emprar envasos reutilitzables, i triar materials realment reciclables, com vidre, metall i paper.

En lloc d’emprar diner públic per convertir a societats senceres en gestors de brossa al servei de grans corporacions, els propis fabricants tindrien que ser els responsables legals del cicle de vida complet de cada producte, inclús després de la venda.

A l’actualitat, els fabricants en general es renten les mans una vegada han venut el producte, i fan als ciutadans i als governs responsables de gestionar la ingent quantitat de residus que generen amb les seves decisions insostenibles d’embalatge i disseny, a costa de la salut i del medi ambient de tots.

Si els fabricants fossin responsables de pagar els residus que generen veuríem canvis radicals a la manera que els productes es dissenyen, envasen i distribueixen.

Al Febrer de 2013 un grup internacional de científics va fer una petició formal als governants de tot el mon perquè el plàstic sigui declarat residu tòxic i perillós.