Atrapats a les xarxes sense voler

“La majoria dels casos passen desapercebuts. Si això ocorregués a terra, i mils d’animals morissin cada dia a la nostra porta, seriem molt més dràstics”. Aimee Leslie, del Fons Mundial per la Naturalesa (WWF, per les seves sigles en anglès), creu que la manca de dades i visibilitat es el que explica que no sigui una prioritat política acabar amb la nombrada “pesca incidental”. Aquestes tècniques que, més enllà de les espècies que es vulguin pescar, es porten per endavant molts altres exemplars: 600.000 mamífers i 700.000 ocells marins i milions de taurons cada any, per exemple.

Se sap que algunes tècniques, com les xarxes de enmallatge a la deriva, per exemple, estan entre les principals responsables. “Aquestes xarxes tenen un gran potencial per atrapar altres espècies”, segons Martín Aranda del centre d’investigació marina Azti. Malgrat les restriccions internacionals per la seva utilització, segueixen utilitzant-se de forma generalitzada, per exemple a l’oceà Índic: amb elles es captura almenys un 35% de tonyina a la zona.

Però no són l’única amenaça, també estan els FAD, estructures per atreure als peixos. I el principal problema es que les estadístiques son poques i molt irregulars. Varien molt segons els organismes de pesca i les regions. “La falta d’informació per part de les nacions les flotes dels quals pesquen amb elles convida a recolzar-los per millorar la recollida de dades”, assenyala Aranda. A Pakistan, per exemple, no hi havia dades d’aquestes captures involuntàries. Un estudi va demostrar que s’atrapaven sense voler almenys 12.000 dofins a l’any, segons Leslie.

Cada vegada hi ha més informació, i els nous sistemes com l’ instal·lació de càmeres i el monitoratge remot de les embarcacions convida als tripulants a registrar aquestes captures en lloc d’amagar-les. En un esdeveniment del Comitè de Pesca de la FAO (agència de l’ONU per l’alimentació i l’agricultura) a Roma, Leslie recalcava que des que es van instal·lar a Austràlia els nombres van augmentar un 700%. “Per que portar observadors a bord es molt car”, apuntava per la seva part Rebeca Lent, secretària executiva de la Comissió Balenera Internacional”.

Tècniques de pesca a part, aquesta costum tan humana de descartar el que ja no serveix agreuja el problema de la pesca incidental. Els nombrats “aparells fantasma” –aquestes xarxes abandonades o perdudes- que queden a la deriva poden acabar amb mils d’animals marins. Les dades de la FAO (que elabora una actualització de les seves últimes estimacions) van estimar al 2009 que cada any acaben al mar 640.000 tones d’aparells, que son responsables de entre el 5% i el 30% del deteriorament dels bancs de peixos que es podrien pescar. A més, suposen un 58% dels macroplàstics de l’oceà.

Ingrid Giskes, presidenta de l’iniciativa Global contra els Aparells Fantasma, insistia en la necessitat de marcar les xarxes per poder depurar responsabilitats i també a animar als pescadors a recuperar-les. “Es te que actuar: sembla que tots estem d’acord, així que m’agradaria veure un programa global per combatre això”. La seva organització ha col·laborat amb Indonèsia i Vanuatu (una petita nació insular del pacífic Sud) per demostrar la viabilitat de marcar les xarxes.

“Ens preguntem si era possible fer-ho amb petits pescadors”, explicava Fayakun Satria, investigador indonesi, un país on el 28% dels aparells son xarxes d’ enmallatge. Van provar amb materials biodegradables però intentant que fossin duradors i, sobretot, barats. “Fan falta incentius per que els pescadors les marquin i que les recuperin quant les xarxes valen poc”, segons Satria.

Perquè a vegades pot costar més rescatar els aparells que deixar-los marxar. L’expert bogava per incloure valor a aquests instruments o establir sistemes per reciclar-los. Segons els ponents, es un dels grans reptes per acabar amb la pesca incidental: que els remeis siguin assumibles i que canviar de tècnics no suposi un cost enorme. Pensant, sobretot, en els pescadors de petita escala.

Hi ha diferents remeis per que els animals –especialment aquells en perill d’extinció- no quedin atrapats. Perquè en molts casos, a més, queden ferits encara que després es retornin al mar. Van des de solucions ingenioses com les del científic marí Per Berggren (reciclar ampolles de plàstic o vidre juntament a les xarxes per que els reflexos espantin a les espècies que no es volen capturar) fins a unes altres més sofisticades, com les emissores d’ultrasons.

L’ inclusió de llums LED per fer visibles les xarxes es una mesura bastant popular. “Però tenim que buscar solucions produïdes localment, mediambientalment sostenibles perquè les LED per exemple gasten moltes piles, assumibles pels pescadors i fàcils de manejar”, assenyala Leslie. “Tampoc volem que els aparells semblin arbres de Nadal”

Font de la noticia: elpais.com